EL LIDERATGE MEDIOCRE D’ARTUR MAS

L’actual escenari polític català i del que serà en breu el meu futur ex partit m’obliga a fer a una reflexió sobre el lideratge que no està a l’alçada de les circumstàncies ni del moment. Es pot dir que és un lideratge absolutament mediocre.

Vull aprofitar aquest espai per a definir algunes característiques de lideratge que estem evidenciant i patint al nostre estimat i ja defenestrat partit des de fa uns anys:

  1. Errors aliens més que capacitats pròpies. A més de pels seus propis mèrits, Artur Mas va arribar a la presidència per designació a dit d’en Jordi Pujol. Mas fa real la frase irònica de que en política, les eleccions no es guanyen: es perden. Passa igual a les empreses, on el lideratge mediocre brolla per designació unilateral o per buit de poder i ausència de millors opcions.
  1. Discrepància entre paraules i fets: dubtosa credibilitat. Igual que altres partits, és cert que a CDC la disciplina de vot tanca files i sembla fer miracles. El líder necessita generar credibilitat, esperança, confiança i resultats, que no s’aconsegueixen només amb paraules.
  1. Possicions ambigües i frases convencionals davant situacions que exigeixen respostes clares i concretes. Un fet directament relacionat amb el punt anterior.
  1. Hiperactivitat compulsiva. Artur Mas no està a l’alçada. Aborda molts projectes i obre molts fronts d’atac. A la situació actual, aquest síndrome brilla amb esplendor. Mas es manté contínuament en moviment, per no ser blanc fàcilment assolible i possible peça de caça.
  1. Canvis inconscients d’estil de lideratge. Mas salta d’un aparent estil participatiu a un autoritari i viceversa, sense mostrar un patró de comportament consistent, generant així inseguretat i falta de confiança entre els membres del partit que, per a ell, es troben a un nivell inferior, per sota del seu entorn proper.
  1. Improvisacions i gestió reactiva de la crisi. Externament es manifiesta en decissions deficients (precipitades o tardanes), i al propi govern. La manca d’estratègia i criteri, dóna lloc, en un extrem, a improvisacions “creatives” i, d’altra banda, a la paràlisi per anàlisi. Ambdues són formes inconscients de no prendre decisions madures.
  1. Gestió mediocre del talent. A CDC es compleix la llei de que “els números 1 es rodejen de números 1, i els números 2, de números 3 i 4”. El líder mediocre es rodeja de profesionals mediocres, generant bosses de mediocritat. Artur Mas és expert en la pràctica del darwinisme selectiu que elimina o convida a marxar els millors, perquè constitueixen potencials amenaçes.

A aquestes alçades ja no hi ha marge de maniobra. De fet, el pas de mediocre a competent es estrany, si no impossible. Per això he decidit abandonar el partit en els propers dies, i lamentant acomiadar-me de molts companys i amics, auguro la dissolució de CDC després de les eleccions del 27 de setembre de 2015.

Corrupció:

Pujol , Prenafeta, Sumarroca… Què ha passat? I amb l’Oriol? Entre la corrupció d’uns i la trencadissa dels altres, el nostre partit desapareixerà. Noves veus sorgiran quan veiem clarament que aquest viatge a Ítaca no ens porta enlloc… o pitjor encara, ens porta a un grau de frustració que aturarà el país, la seva economia i el desig de llibertat que tenim molts a dins de Convergència. No estem callats, volem parlar, però no a qualsevol preu. Sabem que hi ha persecució contra aquells que són veus discordants i per això estem en l’anonimat. Direm coses, coses que molestaran, però sabem de primera mà que són pensaments que compartim amb una part important de la bona gent del nostre partit.
Tampoc podem acceptar que aquell que ha estat el dofí del nostre pare polític ens hagi portat al lloc on ara mateix estem. Estem a punt de donar un pas en fals, perquè és fals que les coses seran fàcils en aquest país independent que alguns volen a qualsevol preu. Un preu que no estem disposats a pagar. Entre uns corruptes i altres inconscients, imprudents i ambiciosos ens estem carregant el que ha estat casa nostra. No podem seguir així.

En què s’ha convertit el nostre partit?

Encara tinc memòria i recordo els temps en què caminàvem cap a tenir més autogovern, i cada un d’aquells passos era un motiu d’alegria per a tots aquells que formem part d’aquesta casa gran del catalanisme que es (o era) Convergència.
Els meus records com a militant queden aturats just en el moment en què un sector definit de Convergència comença a agafar el protagonisme i el poder: joves il.lusionats, lleials al projecte però amb la passió de la joventut i la manca d’experiència . Joves radicalitzats perquè no han estat capaços d’escoltar moltes vegades les veus dels que portem anys compromesos amb Catalunya i amb Convergència. Aquella fornada de joves que ara porten i dominen el partit, alguns (per no dir molts) sense cap experiència a la vida real i només amb les hores que dóna la vida política , moltes vegades desconeixedors del valor de les coses. Ho havíem tingut fàcil per a consolidar el projecte, però entre els uns i els altres ens ho hem carregat. Nosaltres, per callar i deixar fer. I ells per entendre que la vida es resol saltant-se la llei i anant de manera inconscient cap el precipici. No volem anar a cap precipici, volem que Mas dimiteixi i que s’aturi aquesta aventura que ens porta directes al desert, on hi ha sorra, calor i inanició.
Cal pensar que tenim autogovern i podem caminar cap a augmentar aquestes quotes d’autogovern, com s’ha fet fins ara . Podem donar passos segurs i no salts al buït

ENLLOC

Recordo perfectament un dia del mes de juny d’aquest any en què esmorzàvem pernil del bo al restaurant Úbeda al carrer Còrsega, just al costat de la nostra seu, amb en Turull i altres companys amb els que havíem fet una reunió.

A taula ens va dir que “això de CiU s’ha acabat” i que havia estat “un instrument útil” de l’etapa autonòmica, però que, “ara que tenim a tocar el nou país, s’ha entrat en una nova etapa”.

La veritat, aquelles paraules no em van sobtar, perquè la cosa venia de lluny. Tampoc oblidaré mai la roda de premsa que va fer Oriol Pujol, el nostre secretari general en aquell moment, al desembre del 2012, després que perdéssim dotze diputats aquell fatídic 25 de novembre.

L’Oriol va culpar, entre d’altres, a Duran i Lleida. Per tant, la ruptura ha estat la culminació d’un procés de menysteniment a Unió.

Avui, a pocs dies de les eleccions, no se sap encara perquè el seny, la moderació i fins i tot el tocar de peus a terra està mal vist. Però, aparentment, ha de ser fàcil intentar omplir el forat que deixa Convergència en l’electorat.

El problema que molts veiem al partit no és que Unió sumi vots, sinó que la seva marxa ens els resta, encara que no aconsseguissin cap diputat.

Mas està plenament immers en una estratègia suïcida. Per a ell ja no hi ha volta enrere. I amb ell, tot el partit, i tots els que en formem part des de fa anys. Ell i el seu primer anell de relació de confiança i sosteniment, ens han portat fins a on estem ara: enlloc.

Quan gaudíem de majories absolutes als vuitanta i noranta, atrèiem tan a sobiranistes convençuts com a catalanistes moderats. Alguns fins i tot votaven al PP a les generals. Ara, això està mal vist, perquè el que vol Mas és competir amb Esquerra. Al darrer consell nacional del partit al que vaig assistir, el passat 30 de maig a Bellaterra, Mas va apel·lar directament al “vot útil sobiranista”, i la majoria aplaudia. Jo també, però amb recel.

La crisi de CiU ha sigut només l’avantsala de la crisi que viurem aviat. No en quedarà res. Després del 27S començarà el festival. Tindrem un parlament que será el circ Mundial, ple de d’artistes, i Mas dimitirà. El rumor al partit és que ja li estan buscant universitat als EUA per a donar classes. Germà Gordó, un company moderat, ja ha estat escollit per a ser el successor i passar l’escombra. L’altre dia, a l’escola d’estiu, li van fer llegir un paper on deia que donaria la nacionalitat catalana als Valencians, Aragonesos, Balears i als veïns de la Catalunya Nord, tot per a convertir-lo en el més sobiranista dels sobiranistes de CDC. Germà mai haguès fet aquestes declaracions, MAI. Però li ha tocat, i ell ha acceptat, cosa que encara m’empipa més.

El problema és que s’acaba el viatge a Ítaca. El capità s’ha amagat i la nau de CDC fa aigües. I el pitjor de tot és que els nàufrags no escolleixen port.

CANVIAR ÉS TOTALMENT POSSIBLE

Fins a dia d’avui, en què he decidit compartir aquesta opinió, he parlat amb molts companys de partit i he arribat a la conclusió que som molts els que hem arribat fins a aquest mateix punt. I és que, entre d’altres sentiments, n’hi ha un que destaca: una impotència que va més enllà de la política.

1 post 2“M’encantaria que les coses canviessin per a millor, m’encantaria poder tenir més autogovern. Però canviar en les condicions a les que hem arribat ja és impossible. Qualsevol canvi ara serà per a estar de la mateixa manera, o pitjor amb ERC i la CUP a la motxilla”.

Són aquells que no volen millorar (els que pateixen per por a perdre els seus privilegis, els que volen que tot sigui tal i com era abans de la crisi pel seu propi benefici) els que revifen la idea de que canviar sense que ells ho controlin tot és impossible. I cada vegada que algú sent que canviar és impossible a dia d’avui, ells s’enforteixen. La seva força sorgeix de l’augment de resignats.

Per això, el fet que la gent pensi en el canvi sincer, el de veritat, els omple de terror, doncs això voldria dir que ells haurien de desaparèixer. 2 post 2

Jo, com a militant de CDC des de 1997, confio en que encara no estem condemnats a viure el que serà el fracàs més estrepitós de la història de Catalunya. Confio en que ens reunim molts, que a dia d’avui no ens sentim segurs com per a donar el nostre nom, per a aturar al president Artur Mas i a aquells qui el rodegen abans no caiguem tots plegats a l’abisme. I el que és pitjor, que no tornem a viure, en generacions, un projecte de Catalunya moderna i oberta al món que ens envolta. Confio en que podem treballar plegats en un projecte d’una Catalunya millor per a tots. Espero que aconseguim recuperar aquella Catalunya exemplar per a la resta d’Europa.